En el declivi de la civilització de l’automòbil, les ciutats s’han omplert de bicicletes. En ple segle XXI, l’imperi de la tecnologia ha de compartir la vida amb un artefacte del segle XIX que, malgrat que els retrògrads auguris dels exegetes del creixement sense límits, és un sinònim de progrés, harmonia i felicitat.
L’ús de la bicicleta situa l’ésser humà al centre de l’existència, perquè la bici és part de la història de cadascun de nosaltres. Amb aquesta hem viscut passatges inoblidables de la infantesa i hem tastat les primeres proeses de l’adolescència; i ara, confosos i atemorits pel fracàs col·lectiu que anuncien els nous temps, amb ella conquerim de nou l’experiència de la llibertat a la qual el ciclisme està estretament lligat.
El ciclisme és un humanisme modern. L’èsser humà que pedaleja troba un nou sentit a l’aventura de viure. Els ciclistes replantegen bona part de l’avenir cultural de les. Les bicicletes reescriuen la petita història de cadascú; canvien la vida.
Pedalem, llavors existim.