El crostós cortinatge de lluentons desprèn tuf de suor i desinfectant. Les notes musicals s'escampen per la penombra mal ventilada abans de diluir-se en el fons dels gots. Sota els focus que difonen blau de nit, el delmat cor de cupletistes assaja una rudimentària coreografia. Mandra de barnussos, xandalls i mitges apedaçades, ornats amb boes desplomades, brillants quincalles i acoblaments de micròfon. Carns endurides que enterren tants desigs, mirades nues que saben de tants crepuscles. La ganyota de la mort oculta rere el maquillatge barat. Al mirall del camerino, envoltat per bombetes foses, quedà escrita amb pintallavis la veritable
història, on el gènere frívol es converteix en tràgic.
Allí es refugien aquestes restes de coristes, vedets esgotades i ruïnes d'imitador, agonia i furor d'una cultura, a l'hora de tancar, quan la nostàlgia balla en la penombra, el moment de col·locar les cadires damunt les taules.
Inspirada en la desapareguda Bodega Bohèmia de Barcelona, aquesta és l'al·legoria d'una cultura apuntalada, que espera l'ensorrament, situada en un cau lúgubre infestat per les rates que treuen el cap als nostres treballs, on un nucli d'artistes aïllats i a contracorrent resisteix, esgotats, entre la resignació i la rancúnia, sense cap heroisme, més aviat a la mercè d'una època que renuncia al fet poètic.
Multimedia
