Los hijos de Kennedy

Cinc persones en un bar.
O cinc persones soles, una a una, en cinc bars diferents.
Cinc fills del seu temps.
Cinc “fills” de l’era Kennedy.
I els cinc vivint –revivint-, a cop de record i d’un glop, el que ha estat i no ha estat de les seves vides i del temps que els va tocar viure. Qualsevol temps passat va ser millor?
Els cinc, des de l’escenari, allarguen una mà a l’espectador i el conviden a un viatge en el temps: la dècada dels 60 (del segle ja passat), quan tot estava per fer i tot era possible.
La dècada dels joves, dels drets de la dona, del Poder Negre, el moviment gay i la contracultura; la de la guerra del Vietnam, els míssils nuclears i el bloqueig de Cuba; la del moviment hippie, el mur de Berlín, el maig francès, la píndola anticonceptiva i el “Fes l’amor, no la guerra”.
La dècada de la bohèmia i la dissidència.
La dècada de l’amor lliure, la psicodèl·lia i el pacifisme a ritme de marihuana.
La dècada musical per excel·lència. La dècada dels Beatles, la de Janis Joplin i Jimi Hendrix, la de Bob Dylan i Joan Baez, la de Woodstock 69, “Hair” i “All you need is love”.
La dècada de Martin Luther King, el Che Guevara, Neil Armstrong i Marilyn Monroe.
La dècada de John F. Kennedy.
De l’assassinat de John F. Kennedy.
Un 22 de novembre de 1.963.
Fa ara 50 anys.
Avui el món és un altre.
I nosaltres, els d’aleshores, ja no som els mateixos.
O si?

José María Pou