Per una voluntat d’invisibilitat que no és sinònim de desaparició. Per una intenció d’empatia gairebé incontenible que advoco davant la polarització dominant. Per una reivindicació de connectar amb els canvis de l’entorn, de les circumstàncies. Per fugir de les posicions inamovibles, regides per l’arrogància o la ignorància. Per trencar amb unes dinàmiques que ens fan incommovibles davant d’un planeta que agonitza. Per no convertir-me en un avatar del meu narcisisme, i practicar la transformació constant. Per completar la meva ambició com autora: desaparèixer sota la pell dels personatges.
Per això, marxaré. Seré fulles i tronc, i m’instruiré de les seves converses sàvies. També dels silencis. Ho veuré tot, amb els meus ulls d’una amplitud visual de gairebé 360º. Aprendré una altra forma d’escoltar, sense sentir les paraules, però captant fins a la mínima vibració. Potser torno un dia. O potser convidaré a tots els que volen fugir d’una farsa que li diuen realitat, d’un control que anomenen llibertat. Viurem enamorats d’una pell que només serà un reflex del que ens envolta, emancipats dels pigments monocolors, tan avorrits i tan tacats de sang. El nostre escenari serà mutable, adaptable i compartit: La comunitat dels camaleons.